Sortir al Jardí - Creixer Junts
21652
post-template-default,single,single-post,postid-21652,single-format-standard,hazel-core-1.0.4,ajax_fade,page_not_loaded,,select-child-theme-ver-1.1,select-theme-ver-4.3,wpb-js-composer js-comp-ver-6.0.5,vc_responsive
 

Sortir al Jardí

Sortir al Jardí

 

Qualsevol reflexió sobre educació infantil s’hauria de fer des dels ulls de l’infant. És a dir, que cal que ens posem a la seva pell, la seva forma de rebre tot allò que els envolta. 

L’estança és l’espai inicial on l’ha portat la família, on troba les respostes que li calen: altres infants, l’afecte de la seva mestra, un espai on jugar i on satisfer les seves necessitats biològiques… Es converteix en un espai conegut i segur, el primer espai del qual s’apropia. Es tracta d’un espai on l’adult familiar l’ha deixat i on el vindrà a buscar. Sovint observem la importància que pren pels infants la porta per on ha desaparegut el familiar, mostrant una actitud emocionada quan la miren. 

A vegades, especialment a l’inici de la seva estada, però també durant altres moments del curs, a l’infant li resulta difícil abandonar l’estança si la mestra decideix anar amb els infants a altres espais de l’escola (el jardí, la sala gran, etc.) Val la pena tenir en compte que les capacitats d’assumir nous espais són personals. L’estança és el primer territori on l’infant fa l’esforç de viure-hi sense el familiar. És per això que no cal tenir gens de pressa en oferir-li la sortida. 

L’infant és qui crea el seu interès cap a un altre espai, a partir de poder-lo visualitzar. Això pot succeir a través d’una transparència, una porta o una finestra, o bé a partir d’allò que li transmet la mestra quan mira cap al nou espai, quan obre la porta i valora tot allò que hi veu i sent. Evidentment, copsar el que viu la mestra mirant al jardí, no arriba de manera regular a totes les criatures, sinó que depèn del seu moment evolutiu, vital, circumstancial, entre altres factors. 

Abans de sortir de l’estança, l’infant necessita tenir interioritzada la presència de la mestra, de tal manera que, fins i tot quan no la té davant, no la busca, ja que sap que hi és. 

Observant els infants, la mestra ha de poder percebre l’estat de cadascú, a través dels sentiments que mostra i dels seus coneixements: què sent, què gaudeix, què desitja, què necessita, què li fa por, què entén i què no, etc. És imprescindible un acompanyament de la mestra amb la seva presència empàtica, segura, clara i definida. Aquesta presència l’elabora professionalment a partir de l’observació, del coneixement i del dia a dia amb l’infant. 

Per percebre les vivències espacials dels infants, a la mestra li cal viure-ho tot des de l’observació de la manera de fer dels infants i l’autoobservació de la presència que vol oferir. 

Sortir al jardí ha de poder-se fer des de l’interès de cada infant, i la mestra ha d’establir estratègies perquè es doni aquest cas, però sempre sense perdre l’objectiu essencial, que és que l’infant es pugui sentir confiat i segur. Un bon exemple seria permetre que la vegin els que volen estar fora i els que trien quedar-se dins. Quan un infant vol sortir al jardí se l’ha d’acompanyar sense presses, buscant-li la mirada si cal posar-li la jaqueta, aprofitant aquest moment d’atenció personal privilegiada.

Durant els tres primers anys, la vida dels infants és individual i, per tant, quan l’adult organitza grups sol ser més en funció de les seves limitacions que no del desenvolupament natural dels infants. Cap al tercer any de vida, a vegades, alguns infants descobreixen fer les coses agrupant-se però, en tot cas, no acostumen a ser mai el grup sencer. Aquest és un moment d’aprenentatge social, espontani i natural. És per això que caldria tenir-ho en compte a l’hora de sortir al jardí, o en el moment dels àpats. Sempre que es pugui, no han de sortir tots alhora al jardí, ni tampoc fer cap acció conjunta durant el dia, ja que no respecta el ritme natural de cada infant. 

Hi ha, però, escoles en què l’accés al jardí des de les estances no és directe i aleshores cal crear estratègies organitzatives i consensuades per tot l’equip per tal de facilitar viure a l’aire lliure tan àmpliament com es pugui i trobar respostes per als infants que no hi vulguin accedir. 

Ja sabem que, quan hi ha dificultats per aconseguir la màxima qualitat pedagògica per als infants, inevitablement es mecanitzen algunes situacions (establir torns, entrades i sortides regulades, etc), però si el projecte de la llar a ulls d’infant el tenim interioritzat i compartit amb tot l’equip, ens podrem acostar molt més als seus drets ideals. 

El dret a l’aire lliure i al sol cal garantir-lo a cada infant i, just com els altres drets (alimentació, descans, etc.) fer-ho conjuntament amb les famílies. Moltes escoles ho asseguren posant el jardí a la seva disposició, fins i tot fora de l’horari habitual, per a la convivència i la seva satisfacció. 

Cal contemplar el fet de viure la natura en plenitud com un dret imperatiu dels infants: jugar amb l’aigua, manipular la terra, observar les plantes, sentir i gaudir dels elements meteorològics com el sol, el vent, la pluja. Tot i això sabent que no sempre és possible aquesta llibertat d’ús. Per tant, cada mestra ha d’esbrinar com facilitar-ne l’ús, establint els límits organitzatius necessaris que beneficiïn la convivència i el plaer de gaudir-ne. Si no som conscients de la importància d’aquests drets per als infants, en referència a les dificultats que li comporten a la mestra, és possible que mecanitzem aquests usos. Si el projecte pedagògic s’estableix a partir dels drets de les criatures, sempre podrem anar més lluny per dur-ho a terme. 

LES 4 

les4.rman@gmail.com 

No Comments

Post a Comment