Abraçar els infants

Quan les mestres reflexionen sobre el seu acompanyament als infants, es qüestionen a vegades si és adequat o no el fet de mostrar els propis sentiments amb espontaneïtat.

I nosaltres ens preguntem: Vivim i actuem de forma espontània al costat dels infants? Què vol dir “espontaneïtat”? Potser vol dir mostrar el què sento i el què em fan sentir els infants, sense cap mena de filtre? Tenim en compte què sent cada infant quan l’abracem?

Fer de mestra suposa ser conscient de les pròpies vivències i actuacions, a fi de construir la mestra que volem ser. Això ens fa estar sovint connectades interiorment, posant en qüestió les nostres actituds i també els valors que les sustenten.

Sentir plorar un infant ens pot remoure internament i ens predisposa a atendre’l de diferents formes: respondre’l amb paraules, buscant la mirada, apropant-nos-hi, tocant-lo, agafant-lo, pujant- lo a coll, acaronant-lo; a vegades també podem sentir el desig d’abraçar-lo per mostrar el nostre amor. Altres moments podem mantenir una actitud d’ignorància i no donar resposta al seu plor o bé fer-ho amb respostes verbals a vegades trivials i que ignoren el sentir de l’infant, tot dient “no passa res…”.

En qualsevol cas, la nostra resposta requereix haver estat elaborada de manera professional, que respongui en funció del coneixement que tenim de les necessitats reals de l’infant i no a la persona adulta generalment impregnada per la tradició i la cultura familiar i social, així com les seves preocupacions referents a les condicions de feina.

Per tant, aquesta resposta sols podrà ser espontània en la mesura d’haver-la practicat des de la nostra professionalitat amb rigor i anàlisi prèvia.

L’infant, que se sent entès amb el que li diem, a poc a poc pot preveure la resposta que trobarà i anirà desenvolupant la seva capacitat d’anticipar, fet que l’ajuda a confiar en ell mateix i en el seu adult, enfortint així el seu vincle.

Fruit d’aquesta resposta escollida, elaborada, podem acollir l’infant amb molta tendresa i tenir cura de no donar respostes arbitràries i, a vegades selectives, segons ens motivi o no aquella criatura.

La imatge que aportem d’una mestra, abraçant un infant que plora, ens permet descobrir els matisos de què estem parlant: la mestra s’ajup a la gatzoneta, per estar al total abast de l’infant. La seva esquena es manté ben dreta i les cames li permeten un perfecte equilibri.

L’infant pot apropar al màxim el seu cos a la mestra fent el que l’André Lapierre en deia “la fusió amb el cos de l’adult”, que és el que necessita en aquest moment de malestar. Com es pot veure, ho pot fer amb la mateixa qualitat de com si estigués a coll de la mestra.

A més a més, aquesta postura li permet a l’infant regular la seva necessitat de ser acollit i, per tant, a poc a poc es podrà deixar anar del cos de la mestra en la mesura que ho necessiti. A més, aquesta podrà percebre, pel to muscular de l’infant, la necessitat de la criatura, i afluixar la seva abraçada, afavorint l’autonomia de l’infant i el seu desig, ja que serà ell qui decideixi quan i com se separa per tornar al joc o a l’activitat que li interessi i no la mestra qui el deixa.

Vetllar per a què els infants puguin gaudir de les seves capacitats d’autonomia, no és tan senzill com sembla. Cal haver adquirit una maduresa per la pròpia auto-observació i autoconeixement dels molts moments infant-mestra, i també per la reflexió compartida amb l’equip que permet afinar les nostres actituds i a més, anar vestint conjuntament el projecte pedagògic de l’escola.

Les 4,

les4.rman@gmail.com